L’ou o la gallina, el públic o les cadenes

No és la primera vegada que a classe parlem sobre qui dictamina el contingut dels mitjans, particularment el dels televisius. No només a Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat, sense anar més lluny la setmana passada vam discutir-ho a l’assignatura de Deontologia Periodística. Sembla un debat força estèril, perquè ningú té una resposta ferma, però crec recordar que va ser l’Alba Barrionuevo, una companya de classe, qui va sintetitzar de la millor manera possible l’ambigüitat de la lògica que opera darrera aquest etern interrogant: “És una mica com la història de l’ou i la gallina”, va explicar, “no se sap si és el públic el que demana aquest contingut o si simplement s’ha anat adaptant progressivament a l’oferta existent”. Té raó, no hi ha una única manera veure-ho.

 

Des del meu punt de vista la TV compleix la doble funció d’informar i entretenir. Pel que fa a la seva tercera funció clàssica, la d’educar, no sé si puc afirmar rotundament que no la compleix però com a mínim la posaria en tela de judici: la televisió és una eina de socialització de l’individu en tan que reprodueix i perpetua un model de conducta i uns valors socialment establerts, però crec que els seus efectes contribueixen més a l’alienació que a l’educació en sentit estricte.

 

En qualsevol cas, no hi ha dubte que el públic s’exposa als continguts televisius buscant, també, entreteniment. Ara bé, fins a quin punt té un paper actiu o decisori sobre el tipus de programació que ofereixen les diferents cadenes és justament el que els professors José Clavero i Lídia Santiago van intentar esclarir a la revista científica Comunicar. Ells raonen que les televisions que basen les seves programacions en l’entreteniment semblen oblidar a l’audiència a l’hora d’estructurar continguts que l’enriqueixin, i “li atorguen plena responsabilitat de decisió sobre veure o no veure el producte televisiu ofert mitjançant la seva acció directa sobre el comandament a distància”. Aquesta situació, argumenten, “descarrega de responsabilitat l’emissor” i permet que les cadenes construeixin el discurs que els programes s’elaboren en funció dels gustos del públic, creant la falsa il·lusió que és ell el que realment controla el sistema, “quan és justament el contrari”.

 

En aquesta línia, que és a la que jo particularment, confereixo més crèdit, els professors Clavero i Santiago també detecten que les diferents televisions presenten una programació mimètica i uniforme, fet que limita el ventall de continguts sobre els que l’espectador pot elegir. A més, expliquen que la facilitat de consum de certs programes afavoreix que l’audiència s’hi acomodi i en descarti d’altres que exigeixen un major nivell d’atenció.

 

Així, i amb una lògica totalment mercantil, les televisions produeixen i produeixen i tornen a produir aquests continguts emparant-se amb el fet que el públic els reclama, quan en realitat no té massa més on triar i ha estat “mediàticament educat” per consumir aquells productes de més fàcil digestió.

 

Per descomptat aquesta és només una interpretació, no una certesa absoluta. El misteri de l’ou i la gallina segueix sense resoldre’s tampoc en aquest cas, però crec que és interessant que trobem espais a les aules per a reflexionar-hi.

Sexisme salvatge incrustat als mitjans

Fa setmanes que m’havia proposat fer una entrada sobre alguna qüestió vinculada amb el gènere i l’ús sexista del llenguatge en els mitjans de comunicació. Per sort, vaig decidir esperar a que arribés una bona ocasió per fer-ho i la presència de Magdalena Ogorek a la cimera socialdemòcrata de Madrid, m’ha brindat l’oportunitat perfecte.

Rebatejada com “la política més sexy del món”, la candidata socialista a la presidència de Polònia va copsar tota l’atenció mediàtica el passat cap de setmana. No va ser notícia per representar una alternativa d’esquerres pel país, on els partits conservadors porten anys guanyant per amplia majoria. Tampoc ho va ser per haver protagonitzat cap episodi d’especial rellevància informativa durant l’esdeveniment, ni per les propostes que inclou el seu programa electoral.

Ara, sí que hi ha un aspecte de la polifacètica polonesa que els mitjans de comunicació s’han esmerat a destacar, per sobre de la seva tasca com a historiadora, consultora del Banc Nacional de Polònia, col·laboradora en diverses institucions governamentals, presentadora, model i escriptora. La raó per la qual Madgalena Ogorek va irrompre dins l’esfera mediàtica espanyola va ser el seu rostre.

I no, no és una interpretació que es desprèn de la lectura dels diaris que parlaven de la seva fugaç estància a Madrid ni tampoc cal fer un exercici analític dels textos periodístics per veure si en algun moment s’endevina alguna pinzellada de llenguatge sexista. És una evidència que es va fer palesa en titulars com els de El Mundo i l’ABC, entre d’altres, on abundaven els qualificatius “guapa”, “sexy”, “esvelta” o “bella”.

I sí. Alguns podreu titllar-me de dogmàtica i argumentar que moltes empreses informatives tampoc han passat per alt l’aspecte físic de representants polítics homes, com ha estat el cas de Pedro Sánchez o Alberto Garzón. I sí, tindríeu raó. Els homes tampoc escapen de la pressió estètica i a ells també se’ls imposa un model del masculinitat, uns estereotips de gènere i uns patrons físics i conductuals. Però parem atenció en això. Podríem arribar a concebre que per a tot un conglomerat de mitjans generalistes, la “bellesa” d’aquests líders fos la notícia?

En aquest sentit, en una ocasió El Mundo va publicar un article on analitzava la importància de l’estètica en l’esfera política, recollint declaracions d’experts que apunten que l’aparença dels nostres representants són elements de valoració social. Malgrat que en aquesta ocasió el rotatiu se centrava en el físic de polítics masculins, de la lectura de la peça se’n desprenia la intencionalitat ideològica d’advertir que els partits d’esquerres recorren a l’estratègia de situar homes atractius en primera línia, amb la voluntat d’ampliar el nombre d’electors, en un percentatge molt superior que els partits de dretes. Així doncs, la finalitat d’aquest text, per qüestionable que sigui, no era la de destacar la bellesa dels polítics “perquè sí”, mentre que en el cas de Magdalena Ogorek, no hi havia cap altre rerefons sota el tractament mediàtic de la seva presència a l’Estat espanyol. Fins i tot el seu propi partit se serveix del seu aspecte per presentar-la com “el rostre del canvi” per tal de captar vots. Sembla una broma de mal gust, però els mitjans de comunicació, enlloc de denunciar-ho, utilitzen aquest mateix discurs esperant que la morbositat de la (informació?) desperti l’interès dels lectors i que això es reflecteixi en els seus balanços comercials. Heus aquí com opera l’engranatge sexista subjacent a la nostra societat.

Sobre impunitat i persones de segona

La setmana passada es va complir el primer any de la mort de 15 subsaharians, segons la versió oficial, quan intentaven creuar la frontera de Ceuta. Un any més tard, algunes de les incògnites del que va succeir el 6 de Febrer del 2014 s’han anat desvetllant i els fets s’han pogut reconstruir gràcies al testimoni de diversos supervivents, la tasca d’investigació de diferents ONGs sobre el territori i el seu compromís de posar nom i cognom a les víctimes. Mercè dels seus esforços i malgrat la pressió del govern per ocultar-ho, s’ha pogut saber, per exemple, que hi ha més d’una cinquantena de persones desaparegudes degut a l’atac de la Guardia Civil aquella nit. Ni les versions adulterades i canviants de les autoritats ni l’evasió de responsabilitats van poder rebatre les evidències que provaven que els agents no només va ometre el seu deure de socors, sinó que van disparar bales de goma i gasos lacrimògens per “dissuadir” les persones que intentaven entrar a territori espanyol. D’altra banda, també va quedar provat que les autoritats van expulsar il·legalment els 27 supervivents, una pràctica coneguda com devolucions “en calent” i que atempta contra la llei d’Estrangeria.

Un any després d’aquella fatídica matinada, diferents organitzacions com CEAR, SOS Racisme, Andalucía Acoge, APDHA, Migreurop i ELIN van convocar una manifestació a Ceuta en record a les víctimes i exigint una reformulació de les polítiques migratòries. Una convocatòria que, malgrat l’escassa cobertura mediàtica amb què va comptar, especialment per part dels mitjans convencionals, va ser secundada a Tànger, a diverses ciutats Europees com Londres, Düsseldorf o Berlin, i catalanes i espanyoles, com Bilbao, Barcelona, Madrid, Astúries o València. I una convocatòria que, per cert, no va ser del gust del delegat del Govern a Ceuta, que ha posat el seu contingut en coneixement de l’Advocacia de l’Estat per si existeix alguna base per presentar una querella contra els organitzadors i participants, per haver titllat les defuncions “d’assassinats”.

També quan es compleix el primer any d’aquestes 15 morts evitables, l’Audiència Nacional ha rebutjat investigar els fets, alegant que això és competencia del jutjat de Ceuta, una qüestió que també ha passat de puntetes pels mitjans convencionals. El jutge Fernando Andreu assegura que no està acreditat que les defuncions es produissin a Espanya, al Marroc o en ambdós regnes, i que malgrat que l’actuació de la Guardia Civil va tenir lloc en territori espanyol, “no pot afirmar-se que aquesta actuació fos la causant de la mort dels migrants”. No cal que ho afirmi, les imatges del que va succeïr el 6F, fins i tot les facilitades per les autoritats, parlen per si soles.

Un any més tard potser és moment de tornar-se a plantejar (o plantejar-se per primera vegada, si s’escau) les implicacions de l’actuació policial aquella nit i la impunitat amb què la van dur a terme. Potser toca preguntar-se, per exemple, si haguessin rodat caps en cas que els 15 difunts fossin europeus. I en aquest supòsit, fins i tot cabria qüestionar-se si després que el Ministeri de l’Interior comencés negant qualsevol participació de la Guardia Civil en els fets, canviés diverses vegades la versió oficial quan van aparèixer proves que la contradeien i acabés evadint totes les responsabilitats, Jorge Fernández Díaz hagués estat forçat a dimitir o no. I pel que fa al tractament mediàtic, les manifestacions de la setmana passada no haurien copsat portades, primeres pàgines o un lloc destacat del Telenotícies vespre si els morts fossin catalans, espanyols, francesos o danesos?

En qualsevol cas, també és lícit posar en tela de judici altres aspectes de la manera com molts dels mitjans han abordat la qüestió al llarg d’aquest temps. De tot l’entremat de suports informatius, ben pocs han mantingut una denúncia incisiva i constant de l’actuació de les autoritats o han insistit en l’obligació dels responsables a assumir la seva culpa. Hagués estat així si tinguéssim una major proximitat sociocultural amb els difunts? El periodisme ha de ser neutral quan es vulneren els drets humans? En casos com el del 6F, les redaccions, exercint la seva funció social, no haurien de prendre partit i no cessar fins que s’esclarissin els fets o es fes una mica de justícia?

La portada de El Periódico, una mala decisió

L’edició impresa de El Periódico ens sorprenia el passat divendres amb el principal tema que treia en portada: unes suposades declaracions segons les quals Rodrigo Lanza, un dels joves condemnats pel cas 4F, presumia de ser l’autor de l’agressió contra el Guardia Urbà que va quedar tetraplègic. Per aquesta acusació, que ell ha desmentit incomptables vegades, va passar cinc anys a la presó.

El rotatiu recollia que el 2 de febrer de l’any passat, dos guàrdies urbans identificaren quatre joves, entre els quals es trobava Lanza, després d’acudir a la trucada d’un vigilant de seguretat que havia denunciat que un grup de persones li havia llençat una pedra. Segons l’atestat policial, el jove xilè va reconèixer llavors ser l’autor dels fets del 4F contra l’agent de la policia. Però no només això. Tal com narra el document oficial en base al qual el diari va configurar la portada del 23 de gener, un cop l’actuació va finalitzar, Rodrigo Lanza va voler donar la mà a un guàrdia urbà, però davant la seva negativa, va dir rient: “El teu company (l’agent ferit el 2006) tampoc va poder donar-me la mà”. Per aquest incident, els policies van denunciar el jove però el jutge va desestimar-ho immediatament.

El xilè porta 9 anys negant la seva culpabilitat en el cas 4F i per aquest motiu, sempre va rebutjar la concessió de permisos penitenciaris, per no voler admetre cap tipus de responsabilitat ni penediment. No sembla massa coherent que després d’anys de lluita incansable intentant demostrar la seva innocència, decideixi, de cop i volta, reivindicar l’autoria de l’agressió davant la Guàrdia Urbana.

Però més enllà d’aquesta qüestió, voldria posar especial èmfasi en el tractament mediatic que el Periódico va fer de la informació. En primer lloc, l’atestat policial que va publicar el rotatiu té una rellevància ínfima si tenim en compte que va ser denegat per un jutge que ni tan sols va citar Rodrigo a declarar. Llavors, ha d’ocupar un lloc principal en portada? Si el diari vol recollir uns fets no contrastats i que, a més, es van produir un any enrere, no se’ls hauria d’assignar un espai més reduït (si és que se’ls ha d’assignar algun espai), en consonància amb la rellevància de la informació, dins l’apartat, què sé jo, de successos? Potser és per aquest sense sentit que la redacció del mitjà, o si més no, bona part de la mateixa, va voler fer públic el seu desacord amb la decisió de la direcció de posar en portada les suposades declaracions del jove xilè, perquè consideraven que això no reflectia correctament el tema del dia (l’excarceració de Bàrcenas, que apareixia en un segon pla).

D’altra banda, tal com va twittejar el compte de Ciutat Morta, la manera com El Periódico va tractar la informació, publicant-la sense el mínim contrast i rigor periodístic que cabria esperar d’un diari d’aquesta magnitud, porta a pensar que la voluntat del mitjà era criminalitzar Rodrigo Lanza. Més encara veient que no recull el punt de vista del suposat autor de les declaracions, ni al titular, ni als subtítols.

La publicació de l’exemplar del passat divendres va generar molta polèmica. El rotatiu va rebre un allau de crítiques per part de la ciutadania, que considerava la informació esbiaixada i la portada, mal construïda. Potser les discrepàncies amb la redacció i la reacció dels lectors (i la repercussió que ha tingut a les xarxes socials!) ajuden a que la directiva de El Periódico elabori la informació amb el rigor i la responsabilitat exigibles a un mitjà d’aquest abast.

Els mitjans de comunicació i la islamofòbia

La islamofòbia és una de les conseqüències més perilloses de la violència jihadista. La ira i la impotència que han desencadenat els darrers atemptats a França poden portar a la confusió i a l’odi envers tot un col·lectiu religiós que res té a veure amb el terrorisme. A tall d’exemple, el dia després de l’atac a la redacció del Charlie Ebdo, La Directa publicava un article de l’escriptor Santiago Alba Rico, on recordava que durant el fatídic 7 de gener, el trending tipic mundial que seguia a l’emotiu “JeSuisCharlie” va ser el terrorífic “matar tots els musulmans”. Esparverat per aquesta terrible constatació, el també filòsof Santiago Alba advertia que el més urgent no és ara “impedir un crim que ja no podem impedir, ni condemnar, fastiguejats, els assassins”. El més imperiós és alertar de la islamofòbia i el perill d’identificar l’Islam amb el terrorisme.

Però fins a quin punt el tractament que els mitjans de comunicació han fet de la qüestió és el responsable d’aquesta associació? Ni la formació dels periodistes pel que fa a la diversitat cultural i a l’essència de l’Islam, ni els tempos de producció de notícies han deixat gaire marge als professionals per poder fer un treball acurat. Però això no és excusa. Bé sigui per aquestes raons, bé sigui per qüestions ideològiques, el cert és que els mitjans de comunicació sovint no serveixen com a eines de socialització ni aprofiten el seu potencial pedagògic per difondre les implicacions d’aquesta religió. I el que ens és desconegut ens espanta, genera confusió i ens porta a generalitzacions. D’altra banda, l’etnocentrisme de la societat occidental també es fa pal·lès en alguns dels nostres diaris, televisions, de les nostres ràdios i en els portals digitals. Això comporta que des de les redaccions hi pugui haver un cert rebuig, en alguns casos subtil, en d’altres, molt evident, envers “els altres”, els quals, ja sigui per qüestió d’origen, d’ètnia o de religió, desafien els estàndards del que concebem com a “normal”. És també per això que existeix un enorme contrast entre el desplegament mediàtic al que dóna lloc un atemptat contra un o un conjunt d’europeus i la limitada o a vegades inexistent cobertura del racisme antiàrab i antimusulmà. Un exemple de mala praxis periodística i que la pròpia institució SOS Racismo Madrid va denunciar, el trobem en l’edició del dissabte 3 de Gener del diari La Razón, que obria amb la portada “Alerta Yihadista”. Es referia als fets que van tenir lloc el dia anterior, quan Jamal Herrad, un ciutadà espanyol, va amenaçar amb suïcidar-se en un tren de rodalies prop d’Atocha. No duia cap explosiu al damunt, tampoc tenia cap vincle amb xarxes islamistes, de fet, va ser posat en llibertat l’endemà amb l’únic càrrec de desordres públics, però tot i així, a La Razón li va servir per connectar el succés amb una alerta terrorista jihadista a Espanya.

Com en tot, les generalitzacions no són bones ni encertades. Hi ha mitjans de comunicació responsables que han intentat abordar l’Islam des d’un enfocament més ampli i defugir dels estereotips. Alguns s’han fet ressó de les perspectives d’experts en aquesta religió i de la condemna, per part de representants de la comunitat musulmana, dels darrers atemptats. Això és essencial per reforçar el nostre coneixement envers aquest col·lectiu i per deslligar-nos de molts tòpics sense fonament.